Miedo y Asco en Can Tho

Aquesta ha estat una de les nits mes putes dels ultims anys. Molt pitjor que aquelles nits, encara nen, on pensava que monstres 'hurrendus' m'esperaven en la foscor de sota el llit. Per un seguit de circumstancies que no venen al cas, m'ha tocat compartir habitacio d'hotel amb un metge alemany, proper als 60 anys. El seu aspecte, de cura pederasta fastigos. El molt fill de la gran puta em volia convidar a sopar i a pendre unes copes. Babejant, balbucejava (com es diu el recurs literari d'utilitzar un so que representa el que s'explica? Balbabbalb) inconexes frases presumptament seductores. He passat tota la nit acollonit pensant que si m'adormia el molt depravat intentaria posar-me coses a la boca. Afortunadament, s'ha adormit. He sentit molta llastima per les pobres putes i putos menors d'edat vietnamites (o no vietnamites) que han de viure aixo diariament. Brother, recordes el puto de belize? Doncs igual, pero enlloc de divertit, vomitiu.

Suposo que aquest sera l'ultim post i es hora d'extreure importants i meditades conclusions:

"NO ME ARREPIENTO DE NADA! HAHAHA! SIN LUGAR A DUDAS VOLVERIA A HACERLO!!!!"
Calvin and Hobbes. There's treasures everywhere.
Bill Watterson

Com que he oblidat enviar postals i comprar souvenirs us convido a sopar algun dia a casa i ja esta. Millor un bon sopar que una merda de souvenir amb acabats daurats, no?

Apa, acompanyat per una telenovela vietnamita a tot drap, suat, brut, barbut i felis, em despedixo fins dimecres!

Mar, Sorra i Merda

Despres de banyar-me sol a les tranquiles aigues de Mui Ne i provar el trineu per les dunes de sorra, he arribat a Saigon, la merda. La ciutat esta molt be, pero hi ha merda per tot arreu.

He trobat el meu amiguet aleman i estic a casa seva amb un italia i un suec (Era un catalan, un italiano, un aleman y un sueco...). Gent molt rara-bona que ha decidit viure aqui i apendre vietnamita. Ole sus huevos! Espero que amb els anys no acabin com la majoria d'extrangers que viuen per aqui, es a dir, gordos, babosos i puteros. He vist algun element que fa fastic, bastant pitjor que el paio de Hapiness.

Els ultims 10 dies els he passat bastant sol. El principi del viatge estava sempre acompanyat, pero amb els dies sentia la necessitat de crear el meu silenci hermetic, amb emfasi al pronom possessiu). Poder ser invisible cap a fora per fer-me mes visible a mi mateix... m'estara afectant el Budisme? En tot cas ara, amb la troupe del chiste estic molt comode.

Dema marxo al Delta del Mekong durant tres dies. Quan torni nomes tindre temps de fer la maleta i tornar cap a casa... Ooooooh. Enyorare que no em parin pel carrer per oferir-me llibres, encenedors, marihuana i putes. Que quedi clar que els meus gustos no inclouen els tres ultims. Potser l'encenedor per cremar algunes cosetes (risa diablica. No, no es un error. He escrit diablica i no diabolica expressament. Tinc els meus motius).

Les ciutats vietnamites em cauen a sobre. Son sorolloses i brutes. Em costa entendre com la gent pot viure en aquestes circumstancies. Mirar la merda desde el punt de vista de turista m'entristeix. De vegades vas a port aventura a divertir-te amb les muntanyes russes i de vegades a Vietnam a fer fotos als vells arrugats i als nens ronyosos. I com mes arrugats i ronyosos millor, per poder-ho ensenyar a familiars. Hi ha situacions que, afortunadament, encara no em deixen indeferent. Col.leccionar cares i miseria a la camara digital, es repugnant. I ho fem tots.

Despres de la moraleja (que en catala deu ser moralina o something similar), aclarir que la salut continua perfecte, amb un parell de Kg menys (Podeu estalviar el consequent pensament idiota: "amb lu prim castas i tas aprimat mee-ees?") i m'ho estic passant molt, molt be. Memorable. Inoblidable. Pero encara es d'hora per treure conclusions. Qui sap quines fantastiques tonteries em queden per fer al Delta del Mekong.

Pols vermella.

M'he escapat del tartamut, al que he estat a punt d'empenyar barranc avall, i he vingut a refugiar-me a un internet cafe. Es l'unic lloc on no (on no es un palindromito?) entra, el pobre no enten les maquines. Aixi que per mi es com la 'casa' del pilla-pilla. En honor a la veritat he de dir que te molt bones intencions i m'ha portat a llocs interessants: cultius de cafe, de bolets, de cucs de seda, etc. Es una visita a la vida rural de les muntanyes vietnamites. En qualsevol cas, molt millor que la visita a la Danone de 6e d'EGB.

Ahir, vaig trobar-me un parell de madrilenyus que tambe van amb un easy rider i vam estar menjant larves fastigoses... tota una experiencia, especialment la primera mossegada, quan la fina pell torradeta s'esquinca i brota la massa groguenca gelationsa que formen els seus organs i greixos. Costa acostumar-se a la petita explosio del cuc en aquesta primera mossegada. Puffff.. Proteines, proteines!!!

Tinc pols vermella per tot arreu. Avui he passat per llocs al.lucinants. On soc ara, la gent es para a mirar-me, em diuen coses i els nens em segueixen. Ara mateix en tinc un que mira sobre l'espatlla intentant desxifrar que escric. La sensacio es extranya. Hem parat a varies cases, a parlar amb les families, i si tenen filles de mes de 15 anys les pentinen i me les posen davant. No per prostituir-les per quatre dolars, sino per casar-les i donar-los una oportunitat a Europa. Flipant... Al final els dic que estic casat. I mira per on, nomes per una 'n' no dic la veritat. Patafisicos todos!!!

Isaaaaaaac cabro! Ja se que he de venir a veure't a tu i a la Merce petita, ja ho se!!! Tota una vida de bala perduda fent-nos patir a tots i ara vens amb exigencies de persona seria!!!

Apa, despres de la bronca publica (para mayor escarnio) a l'Isaac (te quiero mucho tototeeeeee!) em despedeixo fins la propera. Bona nit!!!

Pau.

Cap a les muntanyes! Eeeeeep!!!!

Avui m'he despertat amb un mono de guitarra insoportable. Amiguets musics, cabroncetes, espero que al tornar tingueu les armes afinades i a punt perque sera explosiu. No em molesta no esmorzar el meu pa amb tomaquet rutinari, pero la musicaaaaah...

Dit aixo, amb la intencio de motivar el personal i reventar els amplis al tornar, explico la meva situacio: Estic a una ciutat enmig de les muntanyes, els dos ultims dies han sigut fantastics. Vaig de paquet amb un easy rider, o sea, un vietnamita amb una moto. Durant els propers quatre dies em passeja pels puestus. Fantastic, ja que t'apropes mes a la gent. L'unica pega es que es tartamut i no sap parlar angles, aixi que es pobre es fa una mica plasta intentant explicar-me coses. Lelelele-lele-lele-lefa. Lefa? NO!!! Elephant! Al final se'n surt, pero requereix el 90% del meu cervell i m'esgota el pobre. En certs moments l'odio.

Mentre, els vietnamites continuen habitant les seves vides com poden. Envoltats de merda fins al coll, modelant un pais en post guerres (en plural) i molt desubicats per culpa de les ONGs ecologistes, el seu propi govern, les tradicions i els Back Street Boys, intenten menjar i viure l'Honda Dream. Potser els estats units van perdre la batalla, pero el somni america (que tambe es l'europeu) ha guanyat la guerra.

Me'n vaig a dinar qnyaos. Fins aviat (o no, a les muntanyes no hi ha ADSL).