Dia... no se

Per l'unica cosa que utilitzaria la Loli plane es com a paper de vater, pero el meu cul mereix alguna cosa millor. Els mapes estan malament, els telefons sense prefix, els hostals son una farsa i un llarg etc. de tonteries mes.

Anyway, han passat un sinfin de cosas brutals desde l'ultima vegada que vaig escriure. Han passat dos dies, pero a mi em semblen mesos. Per tranquilitzar la family dir que ja tinc els ulls sans i que la meva salut (tan mental com fisica) es perfecte.

A Hanoi vaig estar prenent una Bia Hoi (cervesa vulgaris) amb el Long, un vietnamita que treballa a la Sony. Mentalitat multinacional, pero comunista convencut. Aquest es un pais de contradiccions politiques chungues. Mes tard, ens vam trobar amb el Gregory, que tot i el seu nom angles es un barceloni independentista afincat a Hanoi. Un paio molt maco. Aquesta ultima nit l'he passada a la seva mansio. Si, una mansio. El paio te sou occidental, ergo viu com un marques. Ha sigut molt interessant conversar amb ell i passejar amb la seva motiqui pels 'puestus'.

Ahir vaig decidir deixar Hanoi per anar cap a Sapa. Practicament estas obligat a contractar un tour organitzat a una de les 348903248 agencies de Hanoi. Vaig patejar-ne algunes i despres de llegir descripcions com "We pick you up in you hotel and our guide offers you some hot drink. Then our modern bus with air conditioned go to Sapa, a magical tipical town where the beautiful girls from the minority ethnics, dressed with their tipical folkloric dresses, welcome you with a beautiful smile in their beautiful faces under a beautiful blue beautiful sky", vaig decidir que pillava un xe om (chaval amb moto que et porta per quatre dongs si negocies 43894 hores) i anava a l'estacio. No hi ha paraules per descriure l'ambient, ni tampoc el que vaig haver de fer per comprar un bitllet. Pero ho vaig aconseguir.

Total que avui he arribat a Sapa despres de 10h de tren i 1 de bus. El lloc, de moment em sembla un fastic turistic, pero el paisatge es alucinant. Si aconsegueixo fugir de guirilandia i perdre'm per la selva haura valgut la pena. De fet nomes el viatge en tren es una cosa flipant. Jo era l'unic occidental de tot el tren. Els guiris viatgen de nit amb llitera i guia, per tant jo era un bitxo raro. He acabat parlant amb tothom, menjant tot de coses que m'oferien i declinant educadament la oferta d'un home que em volia casar amb la seva filla (estava com un jamon, pero no era plan). En aquestes 10 hores he apres bastant vietnamita de supervivencia. Un dia realment bonic ja que he pogut estar amb la gent i barrejar-m'hi plenament.

Vaig a menjar un Pho Boc que tinc gana! Una abracada, petons i todo lo demas. Per cert, encara que sembli increible m'acabo de fer amic d'uns francesos!