Cap a les muntanyes! Eeeeeep!!!!

Avui m'he despertat amb un mono de guitarra insoportable. Amiguets musics, cabroncetes, espero que al tornar tingueu les armes afinades i a punt perque sera explosiu. No em molesta no esmorzar el meu pa amb tomaquet rutinari, pero la musicaaaaah...

Dit aixo, amb la intencio de motivar el personal i reventar els amplis al tornar, explico la meva situacio: Estic a una ciutat enmig de les muntanyes, els dos ultims dies han sigut fantastics. Vaig de paquet amb un easy rider, o sea, un vietnamita amb una moto. Durant els propers quatre dies em passeja pels puestus. Fantastic, ja que t'apropes mes a la gent. L'unica pega es que es tartamut i no sap parlar angles, aixi que es pobre es fa una mica plasta intentant explicar-me coses. Lelelele-lele-lele-lefa. Lefa? NO!!! Elephant! Al final se'n surt, pero requereix el 90% del meu cervell i m'esgota el pobre. En certs moments l'odio.

Mentre, els vietnamites continuen habitant les seves vides com poden. Envoltats de merda fins al coll, modelant un pais en post guerres (en plural) i molt desubicats per culpa de les ONGs ecologistes, el seu propi govern, les tradicions i els Back Street Boys, intenten menjar i viure l'Honda Dream. Potser els estats units van perdre la batalla, pero el somni america (que tambe es l'europeu) ha guanyat la guerra.

Me'n vaig a dinar qnyaos. Fins aviat (o no, a les muntanyes no hi ha ADSL).